Avui
en dia els joves no tenim tanta relació amb les persones grans com
abans. Jo tinc la sort que la meva padrina em conta el que feia quan
era petita.
Les
històries que m'explicava poques vegades eren històries felices.
Totes feien referència a les desgràcies de la guerra, ja que ells
la van haver de viure.
El
meu padrí, quan tenia devers 13 anys, com que hi havia dies que no menjava res, havia de ficar-se a les terres dels més rics per collir fruites dels arbres.
També
va haver d'anar a treballar al camp amb només 9 anys per poder dur
doblers a casa. Normalment només li donaven 7
pessetes al dia.
La
meva padrina no va rebre cap tipus d'educació, lamentablement, i per
això és analfabeta, no sap ni llegir ni escriure. En comptes d'anar
a escola havia de fer feina com
a serventa a una casa rural. Havia de cuinar, netejar i fer moltes
més coses, ben feixugues.
Tenim
molta sort que els nostres padrins ens contin relats viscuts a la
seva infantesa i joventut, perquè així valoram més el que tenim.
Elsa
Capilla, 3rB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada