Parlam amb dos alumnes diabètics

Ja que el passat 14 de novembre va ser el Dia Mundial de la Diabetis, que és una malaltia que té per característica la secreció excessiva d'orina molt ensucrada, avui hem parlat amb dos experts del nostre centre en la matèria. Hem entrevistat en Harpo, alumne de tercer d’ESO, i na Lucia Cucharero, alumna de Batxillerat.

• Pere Albertí : Harpo, ens han dit que des de molt petit ets diabètic, quan ho vau saber?
• Harpo: Vaig debutar quan tenia dos anys, just el 18 de novembre, i des de llavors m’he hagut d’anar punxant cada dia unes deu vegades.
• P: Com ho duus això de ser diabètic?
• H: La veritat és que ho duc bastant bé. Els metges ja els conec de fa temps i tenen experiència, així que de moment ho duc bastant bé.
• P: Has tengut alguna limitació?
• H: Alguna experiència que m’hagi perdut? És clar. O també el fet de no poder menjar un dolç quan vulgui, però res més.
• P: Sabem que hi ha dos tipus de diabetis, quina pateixes tu?
• H: Jo sóc tipus 1, això significa que el pàncrees no crea gens d’insulina i me l’he d’injectar. Si fos tipus 2, el meu pàncrees crearia un poc d’insulina i hauria d’ingerir només pastilles.

• Pere: Bon dia Lucía, tu també dus un parell d’anys amb això. Quants d'anys tenies quan et varen dir que eres diabètica?
• Lucía: M’ho van dir quan tenia devers onze anys.
• P: I tu ho dus bé?
• L: Sí, la veritat és que sí. A vegades és un poc cansat, però res més.
• P: I ets de tipus 1 o tipus 2?
• L: Sóc de tipus 1.
• P: Tens alguna anècdota per contar?
• L: Sí. Quan vaig debutar, que anava cap a l’hospital, no em trobava bé i vaig dir-li al meu pare que me moria. Òbviament no era així, però sí que em sentia bastant malament.